Quan aconsegueixes la fama, el teu nom passa a ser de domini públic. Si fins a l’any 2020 hi havia 280.581 espanyols anomenats Pedro, l’únic que es cognomena Acosta Sánchez i exerceix com a pilot ja no podrà passar inadvertit, s’ha fet famós ipso facto i en gran. Aquest excepcional i dicharachero esportista murcià acaba de convertir-se en campió mundial de Moto3, sent l’espanyol més jove que l’aconsegueix. Amb només 17 anys d’edat, l’espigolat motociclista de Mazarrón ha aconseguit el títol en la seua primera temporada disputant grans premis. Va arribar, va veure i va véncer, sense pagar la patenta. Va dominar el Campionat de cap a cap, com el faria un veterà. Davant els seus fets consumats, ningú dubte ja que es tracta d’un autèntic prodigi, ni que la seua recentment estrenada celebritat no serà flor d’un dia, perquè com en l’alçada, va per a llarg.

Doncs sí, així és, ha quedat àmpliament constatat que Pedro Acosta, amb el seu nom i cognoms tan populars, és l’antítesi d’estrela efímera. Per contra, en només un any tan irresistible com modèlic, ha deixat molt clar que continuarà donant molt a parlar. Aquest peculiar pilot ha vingut per a perpetuar-se en el temps, com la famosa ciutat encantada de Gredas de Bolnuevo, situada en la seua Mazarrón natal, una meravella geològica de roca arenisca esculpida per aigua i vent que data de fa 4,5 milions d’anys, que Pedro va visitar dies abans d’aconseguir la seua gesta mundialista. Sens dubte, no hi ha ja millor ambaixador i promotor turístic per a aqueixa terra, antany poblada pels guerrers Ibers, que el meteòric Acosta, perquè ha trencat motles i rècords en 2021 alçant-se en el seu debut mundialista amb la corona de la xicoteta categoria de Moto3.

A groso manera, en una temporada que teòricament havia de servir-li d’adaptació, Pedro ha exercit de catedràtic, o com ell mateix afirma amb desimboltura, «jo he vingut ací a aprendre, no a ensenyar». Però això és el que ha fet, donar lliçons a tort i a dret, acaparant sis victòries, un segon lloc i un tercer com a millors resultats, als quals va afegir la regularitat d’astut campió que no deixa res a l’atzar. Malgrat l’altíssima competitivitat de la seua categoria, que inclou a veterans adobats, Acosta va fer de la seua precocitat virtut, perquè només va deixar de puntuar en un Gran Premi (Aragó), mantenint-se en els restants, excepte un, entre els deu primers. Impartint classes magistrals, el pilot llevantí s’ha convertit en l’espanyol més precoç que aconsegueix el títol en la seua primera temporada, sense oblidar que en 73 anys del Mundial cap novençà va llaurar la proesa de 8 podis i 3 victòries consecutives.

A simple vista, pot semblar una història comuna o senzilla, però no és així. Ha sigut tan excepcional, que val la pena entrar detalladament per a descobrir pas a pas la grandesa de la seua proesa. Pedro Acosta va vindre al món en la localitat murciana de Mazarrón el 25 de maig de 2004. El seu pare, del mateix nom, és pescador de professió i la seua mare, Mercedes Sánchez, va donar a llum a altres dues filles (Miriam i María) abans que a ell. Als cinc anys va començar a practicar taekwondo, però només va durar dos mesos, perquè li van donar tal puntada que, després de caure sobre la lona no va voler tornar a veure la indumentària d’arts marcials. A partir d’ací, va provar sort amb la bici de trial, arribant a subcampió regional, premiant-li el seu pare amb una moto de cross que li va enlluernar. Com les mares també encarrilen als fills, un bon dia es va emportar a Pedro al Circuit de Cartagena per al seu ‘baptisme’ sobre asfalt. Ella sosté que va ser com portar al xiquet a la fira, però no va eixir bé la cosa perquè «ja no vam poder traure-ho d’allí». Ell, en canvi, ho explica d’una altra forma: «A mi, la veritat. és que no em cridava l’atenció», recorda Acosta d’aquella primera i proverbial experiència amb set anys. Així ho testifica també el seu ‘descobridor’ i escuder Paco Mármol, instructor del traçat cartagenero: «Pedro va començar a plorar i no volia córrer, deia que li feia por. Vaig haver d’insistir-li que només es tractava d’un entrenament, que pitjor no el podia fer perquè estava l’últim. Però no hi havia manera. Va dir que em portara la moto, que ell s’anava del circuit. De fet, va haver-hi un moment en què em va deixar només en la graella amb la moto i ell es va anar caminant. Al final va eixir i va fer una carrera molt bona. Aqueix dia sembla que va canviar el xip de la seua vida».

Ja se sap que els començaments són sempre difícils i costosos, corresponent a les famílies dels pilots suplir totes les manques en aqueixa travessia del desert. Però Pedro es va esforçar per a no fer-la eterna. Després d’instruir-se en certàmens nacionals com el Bressol de Campions i aconseguir el títol en el Campionat d’Espanya de PreMoto3, Acosta va tindre el seu debut internacional en 2018 disputant tres carreres del Mundial Júnior. En 2019 va fer el salt a la Xarxa Bull Rookies Cup, perdent-se les dues primeres carreres per una greu caiguda patida en els entrenaments de Jerez, amb la mala experiència d’una commoció cerebral. Així i tot va tancar l’any amb tres victòries i va ser subcampió. En 2020, malgrat trencar-se una cama a l’inici de l’any, Acosta va arrasar amb sis victòries en les sis primeres proves i va unir aqueix títol al tercer lloc en el Mundial Júnior de Moto3, on va collir tres victòries. D’aquesta manera, Pedro va aconseguir sense dilació el passaport per al Mundial de Motociclisme de 2021 amb el famós equipe Xarxa Bull KTM All de Moto3, on ha arribat i besat el sant, perquè ja en la seua primera carrera de Qatar va ser segon i es va anotar també el triomf en les tres restants (Doha, Estoril i Jerez).

Però no van ser tres simples victòries, sinó apoteòsiques. Tant és així que Acosta va recordar les més memorables proeses de Márquez. Això sí, Marc va tardar 33 grans premis a aconseguir la seua primera victòria (125), alguna cosa que el novençà va aconseguir en la seua segona carrera, eixint a més des del pit lane de Losail i remuntant 23 posicions fins a guanyar. Una barbaritat que unida al colossal triomf de Portugal, li van permetre arribar com a líder indiscutible del Campionat a Jerez, on va repetir victòria i va consolidar el seu domini del Mundial. Per aquells dies, Acosta es veia «com un xaval que està vivint un somni», reconeixent-se com un pilot «agressiu. Soc molt de frenades fortes. M’agrada jugar al límit i fer el mateix amb les regles, però sense passar-les. Crec que tots els pilots han de tindre com a objectiu lluitar per guanyar el Mundial. Si no, per a què venim a aquest esport? Ací l’únic que es diverteix és el que gana».

Però no sols de triomfs viu un campió, la regularitat també li porta pel cap alt alt, perquè després d’aqueix reeixit pas pel Circuit de Jerez, va ser huité a França, va repetir idèntic resultat a Itàlia, va acabar seté a Catalunya i va tornar a guanyar a Alemanya, va acabar quart a Holanda (passant la nit prèvia a l’hospital per caiguda). Va véncer més tard en Styria, va ser quart a Àustria, onzé a Anglaterra i no va puntuar a Aragó. «vaig caure per cabezón, però així aprenc», va dir aqueix dia, al qual va seguir un seté lloc San Marino i un huité a Amèrica, carrera en la qual va tindre una brutal caiguda de la qual va eixir miraculosament il·lés. Després d’ella, va arribar l’hora de sentenciar el títol. Pedro es preguntava «com vols que use la calculadora si no tinc ni el graduat escolar?», però li va tocar aplicar-se en les tres carreres finals. Va ser tercer a Misano i en la penúltima de Portimão, el seu únic rival, Foggia, que porta cinc anys en Moto3, va tirar la tovallola amb caiguda davant un heroic novençà Acosta que, eixint el 14, va guanyar la carrera del títol. «Em vaig passar l’última volta plorant», van ser les seues primeres paraules. Pura èpica.

Observant a Acosta durant el seu gloriós 2021, he arribat a diverses conclusions. La primera és que per a guanyar no prou només amb dominar la teua ment, sinó també la del teu enemic. La seua capacitat estratègica no té parangó i manté els riscos sempre sota control, per això no falla. Pedro pilota d’una forma tan magistral que sembla anar per davant dels esdeveniments. Sap esperar, com un franctirador, donant el colp precís quan la diana entra pel seu iris. Malgrat la seua edat, és molt alt per a aquesta xicoteta cilindrada que deixarà arrere l’any que ve per a anar a Moto2 i, reafirmant la seua precocitat, arribarà a MotoGP en 2024 amb 19 anys, perquè la marca KTM ho va tindre clar amb ell, encara sense saber si anava a ser campió enguany. Aqueixa mateixa moto amb la qual acaba de guanyar en Moto3 ha sigut com un guant de seda ajustat al seu cos, encara que per la seua altura estava ja en el límit. També observe que aquest murcià posseeix uns reflexos mentals molt superiors als dels seus rivals. Coordina accions com un xip prodigiós. I parlant va directe al gra, sense embuts, prefereix pilotar bé a qualsevol altre mètode de comunicació. Això sí, filarà encara més prim si cultiva la lectura en estones lliures, per a atrapar-nos també amb la paraula.

Lluny del llenguatge sofisticat o pretensiós, Pedro parla amb naturalitat i desimboltura, és directe, concís i fins i tot irònic, usant sense complexos l’accent característic de la seua terra murciana: «A mi abans les motos no m’agradaven. Era molt dolent, però un dia de sobte vaig començar a soltar-me i a sentir-me bé i llavors va començar a agradar-me. Quan t’ho passes bé tot ve només, i ara és l’única cosa que faig». I bé que ho ha fet, fins i tot amb humilitat, perquè la supèrbia no va amb ell: «Venia de saber guanyar, però ningú m’havia ensenyat a perdre. Ací em vaig fer pilot». També reconeix Acosta que li agrada sentir-se respectat en la pista, però en el fons, està parlant d’autoritat, una cosa fonamental en una categoria que sembla un vesper: «En la pista m’agrada sentir-me respectat, si no, riuen de tu». I el col·legi, de moment, l’ha deixat aparcat: «Mai m’ha agradat estudiar. Però quan eres més xicotet, si vols alguna cosa, t’ho has de guanyar, així que vaig estudiar fins on vaig poder», explica el murcià, a qui el seu pare va ensenyar el dura que és la professió de pescador. Pedro reconeix haver triat un camí que també exigia renúncies: «Mai he tingut amics perquè sempre he viscut per a les motos» i afig: «Estic content amb el que em va ensenyar el meu pare, que no és milionari. Quan vols alguna cosa, t’ho has de guanyar. Si enguany no haguera vingut Aki All, o KTM, o Xarxa Bull a dir-me que tenia un lloc, jo ara seria a la meua casa. Hi havia gent que em deia que els pilots bons tenen equip, però a mi, quan em vaig quedar sense equip, ningú em va dir que si volia córrer», comenta, recordant les temporades 2018 i principis de 2019, quan es va quedar sense moto en el FIM CEV.

En aqueixos moments difícils és quan la seua família va ser determinant: «Es van bolcar, sense ells hauria sigut impossible arribar. M’anava a quedar a casa anant a pescar amb el meu pare. Així que sí, ha costat. Per això ara és quan et recordes de les gent que t’ha ajudat, de Paco Mármol, que ve amb mi a les carreres, dels meus pares i aqueixes persones que van posar el seu gra d’arena perquè jo puga ser ací hui», afirma Pedro Acosta, afegint que «l’única moto que he provat ha sigut aquesta KTM. Jo li vaig dir a mi *mánager, «Valera si vols que fem alguna cosa, necessite una KTM, busca-me-la». Això sí, venia amb la idea que això és un Mundial i anava a ser dur. Ho ha sigut, però també ens hem preparat com cal. Ningú espera arribar i intentar guanyar, són coses que fan una bona faena, però des que vaig arribar a l’equip ens sentim molt bé i aqueixa ha sigut una de les claus». En suma, queda clar que Acosta ha dominat la teoria i la pràctica, encara que curiosament no té carnet de moto: «Per Múrcia vaig amb bici. No em fa molta gràcia la moto pel carrer».

Es parla molt d’èpica i, per a no ser menys, Pedro Acosta ha escrit la seua amb lletres d’or, passant en només un any de jove guerrer a rei. De ben segur que en el seu Mazarrón natal serà rebut en llaor de multituds. Pot ser que la cua de fans arribe fins a les mil·lenàries Gredas de Bolnuevo, on qui sap si amb el temps esculpeixen el seu rostre en les roques…